Josep Rius-Camps

A finals de 2019, una colla d'amics d’en Josep Rius-Camps, per a nosaltres "Pep", vam crear l'associació TEXT amb l'objectiu de difondre, preservar i donar continuïtat a la seva obra. En els darrers anys, mentre en Pep donava voltes al Pròleg del que per a ell era l'escrit del Deixeble estimat (Evangeli de Joan), solia dir "no tinc cap pressa". Nosaltres tampoc teníem cap pressa per escriure aquestes línies, gaudint en la seva companyia de la pròrroga que, segons ell mateix deia, li havien concedit per concloure el comentari d'un escrit –l'anomenat quart evangeli– del qual s'havia enamorat.

La seva rica trajectòria acadèmica és ben coneguda i s'ha reproduït aquests dies als mitjans, semblances i notes de premsa que l'han recordat. Des de la seva formació inicial a Barcelona, els seus estudis i docència a Roma i Münster, fins a tornar de nou a la seva terra, renunciant a les seguretats i a la posició –també econòmica– que li prometia la universitat alemanya. Però ell, com a home lliure, no buscava seguretats de cap mena, i mai no es va penedir de la seva tornada, que a la llarga es va revelar saludable per a l'esdevenidor dels seus estudis posteriors. Aquests, sens dubte, van estar marcats pel consell que li va donar el seu director de tesi, el jesuita Antonio Orbe, que el va comminar a anar directament al text, sense llegir res del que altres haguessin escrit.

Per celebrar el seu 90è aniversari, des de TEXT, en col·laboració amb Orientalia Christiana, vam preparar una nova edició del seu llibre sobre Orígenes d'Alexandria, redactat sobre la base de la seva dissertació doctoral, defensada a l'Institut Oriental de Roma el 1968. Vam poder comprovar que aquella obra i altres treballs seus sobre l'alexandrí continuaven sent citats en les noves edicions i treballs sobre Orígenes. Ho vam descobrir nosaltres; ell no es preocupava per aquests temes, ni per les cites; ni tan sols per les crítiques al seu treball, que no atenia ni es preocupava per rebatre. Tampoc pretenia convèncer ningú, ni que li donessin la raó: "si vols que et donin la raó acabaràs pensant com ells" –deia.

Només pels seus treballs com a patròleg, Rius-Camps és mereixedor del màxim reconeixement, però la seva curiositat el va portar més enllà fins a descobrir –gairebé per casualitat i entrant per la finestra, com ell recordava– el Còdex Beza, un "text real", a diferència de la versió eclèctica, feta de múltiples retalls de papirs i còdexs, que es llegeix habitualment i que és la base de les edicions crítiques. Mai no es va cansar de repetir la importància que tenia aquest còdex, que va ser la base del seu treball i del qual va extreure valuosos fruits que van aconseguir revertir la domesticació d'un missatge, el de Jesús, que molt aviat es va veure contaminat pel poder.

Els que vam tenir la fortuna de conèixer en Pep personalment i gaudir dels seus ensenyaments, vam poder alhora comprendre que el text no va ser per a ell un fi en si mateix, sinó el mitjà per acostar-se a la persona de Jesús, de la qual sentia tenir un coneixement molt íntim. Això es feia patent en la seva vida, no tant per la seva autoritat com a especialista —que també— sinó, sobretot, per la seva extraordinària bondat i generositat, plena de petits detalls que conduïen a una norma molt simple que va dictar la seva vida: la de sortir d'un mateix per anar a l'encontre de l'altre.

S'ha dit aquests dies que Rius-Camps ha estat l'últim supervivent de la Comunitat de Sant Pere de Reixac, a la qual va arribar fa 50 anys de la mà del seu gran amic Josep Maria Juan-Torres. En efecte, després de la mort de Carme Sardà, va esdevenir ermità, condició en la qual se sentia còmode, encara que sense estar desconnectat, ja que mai no va deixar de rebre tothom qui volgués visitar-lo, ni de celebrar l'eucaristia dels diumenges, d'una senzillesa litúrgica pròpia de la veritat i la coherència que va marcar tota la seva vida i obra.

L'esperit de Sant Pere de Reixac, amb els seus jardins que tant va cuidar amb l'ajuda del seu amic Josep Maria Ferrer, no es limita a la bellesa de l'entorn i de la seva ermita; segueix viu en cada gest i en cada paraula dels qui vam compartir l'amistat d'en Pep. Seguirem treballant perquè l'harmonia que ell va sembrar continuï florint entre nosaltres, com un fil invisible que uneix cors en una mateixa sintonia.

A la Presentació de L'èxode de l'home lliure, obra que recull les catequesis sobre l'Evangeli de Lluc que van començar a celebrar-se el 1982 a Reixac, Rius-Camps afirmava que era "una experiència que, al cap dels anys, s'ha revelat molt fructífera i enriquidora: llegir l'Evangeli amb la mirada posada en la lectura en profunditat que feien dels textos evangèlics les primeres comunitats portades de la mà de l'evangelista". Potser aquesta frase pot ser la síntesi de la vida de Josep Rius-Camps, el nostre "Pep": una vida fructífera i enriquidora que ens ha portat a molts de la mà, i que ara inicia el seu èxode personal per descansar en el si del Pare, sent u amb el deixeble a qui Jesús estimava.