El passat 21 de febrer vam viure un moment molt especial: una celebració senzilla i profunda d’acció de gràcies per la vida de Josep Rius-Camps, a qui molts coneixíem afectuosament com en Pep. L’acte, organitzat per l’Associació Text, va reunir  més de 90 persones entre amics, familiars, deixebles i persones que, d’una manera o altra, havien estat tocades per la seva vida i la seva obra. Va ser una trobada marcada per la gratitud, el record i l’afecte compartit.

La celebració es va dur a terme a l’ermita de Reixac, un lloc que va marcar la seva vida. En Pep hi va viure durant gairebé cinquanta anys, i al llarg de tot aquest temps Reixac va esdevenir molt més que una casa: va ser comunitat, lloc de trobada, d’amistat i d’estudi, un refugi obert on moltes persones hi han trobat conversa, orientació i inspiració. Per a molts, Reixac ha estat també un petit far, discret però constant, des d’on en Pep ha irradiat pensament, acollida i passió per la recerca. Les seves restes, dipositades al peu de la Mare de Déu romànica, descansen ara al costat de les del seu bon amic Josep Maria Juan-Torres.

Un Homenatge Ple de Gratitud

L’acte va començar amb unes paraules de benvinguda que posaven el to de la celebració: més que un homenatge, es tractava d’agrair el tresor que ha estat la vida d’en Pep. Un home de Déu, de paraula i de pregària; algú que va viure amb coherència allò que estudiava i ensenyava, i que va saber donar la seva vida pels amics amb generositat: el seu temps, la seva presència i la seva saviesa.

Al llarg de la celebració es va fer un recorregut per la seva trajectòria vital a través de paraules, música, imatges i testimonis. En una breu semblança es van recordar alguns trets essencials de la seva biografia. Fill d’una família nombrosa —d’un pare ebenista i una mare mestra—, va créixer en un ambient que li va transmetre tres valors que marcarien tota la seva vida: la convivència, l’art i l’ensenyament.

Estudiós, artista i amic proper

Els darrers trenta anys de la seva vida els va dedicar especialment a l’estudi del Còdex Beza, una de les grans passions intel·lectuals que l’acompanyaria fins al final. Fins i tot en els últims anys, des de l’ermita de Reixac —tan a prop del cel i tocant de peus a terra— continuava estudiant, impartint seminaris i compartint els seus descobriments amb grups i institucions.

Però durant la celebració també es va voler recordar el Pep més humà i proper. No era només un teòleg rigorós, sinó també un home sensible a la bellesa de la natura, gran excursionista i bon observador del món. Va cultivar la fotografia i també la poesia, que sovint compartia amb amics i coneguts, especialment en forma de nadales.

Diversos testimonis van posar paraules a aquesta dimensió personal: la seva capacitat d’amistat, el seu sentit de l’humor, la seva hospitalitat i la seva manera d’encarnar allò que creia i ensenyava. També la família hi va tenir veu, recordant el germà i l’oncle proper que havia crescut enmig d’una gran família de dotze germans i germanes.

La música i el silenci també van formar part del record. Es va interpretar un minuet que li agradava especialment, seguit d’uns moments de silenci contemplatiu. Més endavant, es va escoltar el pròleg de l’evangeli de Joan segons la seva pròpia traducció a partir del Còdex Beza, un text que havia estudiat amb passió els darrers anys.

La celebració va cloure amb un recull d’imatges de la seva vida i amb el cant “Au, pren alè!”, mentre repicaven les campanes de l’ermita: 92 campanades, una per cada any de la seva vida. Després, a la sortida de la ermita, una copa de cava va permetre continuar compartint records i converses, un temps preciós de retrobaments. L’ocasió va esdevenir un punt de trobada on les converses s’allargaven amb naturalitat: records compartits i històries que tornaven a la memòria. En els petits grupets improvisats, la figura d’en Pep anava apareixent en centenars d’anècdotes: una classe memorable, una excursió, una conversa profunda o un gest d’amistat. A través de totes aquelles veus, la seva presència continua viva entre nosaltres, teixint memòria i comunitat.

Va ser, en definitiva, una trobada plena d’agraïment. Una manera de celebrar una vida viscuda intensament, sempre en camí, sempre cercant la veritat. Com el títol d’un dels seus llibres, que resumeix bé el seu itinerari: l’èxode de l’home lliure.

I així el recordem: amb gratitud, amb estima i amb la certesa que la seva vida ha estat un regal preciós per a tants de nosaltres.