1933-2025
A finals de 2019, una colla d’amics d’en Josep Rius-Camps, per a nosaltres “Pep”, vam crear l’associació TEXT amb l’objectiu de difondre, preservar i donar continuïtat a la seva obra. En els darrers anys, mentre en Pep donava voltes al Pròleg del que per a ell era l’escrit del Deixeble estimat (Evangeli de Joan), solia dir: “no tinc cap pressa”. Nosaltres tampoc no en teníem per escriure aquestes línies, gaudint en la seva companyia de la pròrroga que, segons ell mateix deia, li havien concedit per concloure el comentari d’un escrit —l’anomenat quart evangeli— del qual s’havia enamorat.
La seva rica trajectòria acadèmica és ben coneguda i s’ha reproduït aquests dies als mitjans, en perfils i notes de premsa que l’han recordat. Des de la seva formació inicial a Barcelona, passant pels seus estudis i la docència a Roma i Münster, fins al retorn a la seva terra, renunciant a les seguretats i a la posició —també econòmica— que li prometia la universitat alemanya. Però ell, com a home lliure, no buscava seguretats de cap mena, i mai no es va penedir de la seva tornada, que a la llarga es va revelar saludable per a l’esdevenidor dels seus estudis posteriors. Aquests van estar, sens dubte, marcats pel consell que li va donar el seu director de tesi, el jesuïta Antonio Orbe, que el va comminar a anar directament al text, sense llegir res del que altres haguessin escrit.
Per celebrar el seu 90è aniversari, des de TEXT, en col·laboració amb Orientalia Christiana, vam preparar una nova edició del seu llibre sobre Orígenes d’Alexandria, redactat a partir de la seva dissertació doctoral, defensada a l’Institut Oriental de Roma el 1968. Vam poder comprovar que aquella obra i altres treballs seus sobre l’alexandrí continuaven sent citats en noves edicions i estudis sobre Orígenes. Ho vam descobrir nosaltres; ell no es preocupava per aquests aspectes, ni per les cites, ni tan sols per les crítiques a la seva feina, que no atenia ni es preocupava per rebatre. Tampoc no pretenia convèncer ningú ni que li donessin la raó: “si vols que et donin la raó, acabaràs pensant com ells”, deia.
Només pels seus treballs com a patròleg, Rius-Camps és mereixedor del màxim reconeixement, però la seva curiositat el va portar més enllà, fins a descobrir —gairebé per casualitat i entrant per la finestra, com ell recordava— el Còdex Beza, un “text real”, a diferència de la versió eclèctica, feta de múltiples retalls de papirs i còdexs, que és la que habitualment es llegeix i que constitueix la base de les edicions crítiques. No es va cansar mai de repetir la importància d’aquest còdex, que va esdevenir el fonament del seu treball i del qual va extreure valuosos fruits que van contribuir a revertir la domesticació d’un missatge —el de Jesús— que ben aviat es va veure contaminat pel poder.
Els qui vam tenir la fortuna de conèixer en Pep personalment i de gaudir dels seus ensenyaments vam poder comprendre alhora que el text no va ser mai per a ell un fi en si mateix, sinó el mitjà per acostar-se a la persona de Jesús, de la qual sentia tenir un coneixement molt íntim. Aquesta proximitat es feia patent en la seva vida, no tant per la seva autoritat com a especialista —que també— sinó sobretot per la seva extraordinària bondat i generositat, plenes de petits detalls que conduïen a una norma molt simple que va regir la seva vida: sortir d’un mateix per anar a l’encontre de l’altre.
S’ha dit aquests dies que Rius-Camps ha estat l’últim supervivent de la Comunitat de Sant Pere de Reixac, a la qual va arribar fa cinquanta anys de la mà del seu gran amic Josep Maria Juan-Torres. En efecte, després de la mort de Carme Sardà, va esdevenir ermità, una condició en la qual se sentia còmode, però sense desconnectar-se’n mai, ja que no va deixar de rebre ningú que volgués visitar-lo, ni de celebrar l’eucaristia dominical, d’una senzillesa litúrgica pròpia de la veritat i la coherència que van marcar tota la seva vida i la seva obra.
L’esperit de Sant Pere de Reixac, amb els jardins que tant va cuidar amb l’ajuda del seu amic Josep Maria Ferrer, no es limita a la bellesa de l’entorn ni de l’ermita; continua viu en cada gest i en cada paraula dels qui vam compartir l’amistat d’en Pep. Continuarem treballant perquè l’harmonia que ell va sembrar continuï florint entre nosaltres com un fil invisible que uneix els cors en una mateixa sintonia.
A la Presentació de L’èxode de l’home lliure, obra que recull les catequesis sobre l’Evangeli de Lluc iniciades el 1982 a Reixac, Rius-Camps afirmava que era “una experiència que, al cap dels anys, s’ha revelat molt fructífera i enriquidora: llegir l’Evangeli amb la mirada posada en la lectura en profunditat que feien dels textos evangèlics les primeres comunitats, portades de la mà de l’evangelista”. Potser aquesta frase sintetitza millor que cap altra la vida de Josep Rius-Camps, el nostre “Pep”: una vida fructífera i enriquidora que ha portat molts de nosaltres de la mà, i que ara inicia el seu èxode personal per descansar en el si del Pare, essent u amb el deixeble a qui Jesús estimava.